El Club Excursionista Sense Fronteres i l’Ajuntament dels Pallaresos us presentem la Milla Modernista dels Pallaresos pel diumenge 10 de novembre de 2024, dins el marc de les Jornades Modernistes 1900 dels Pallaresos. És un cursa d’exhibició en la qual es recorrerà l’emblemàtica distància atlètica de principi del segle XX: la milla (1609 m).
La cursa té com a objectiu fer una mirada al passat i representar les curses de l’època modernista, amb les seves vestimentes i l’equipament esportiu de les primeres proves atlètiques diputades al nostre territori. Una proposta esportiva, dins les Jornades Modernistes 1900 del Pallaresos, per fomentar i dinamitzar l’esport, per participar-hi és imprescindible caracterització i vestuari.
La inscripció és gratuïta. Tothom qui s’animi a córrer, rebrà un esmorzar un cop acabada la prova.

 

HORARI
9:00 h: Validació inscripcions / entrega de dorsals (Centre Jujol dels Pallaresos)
9:30 h: Inici de la Milla
10:00 h: Esmorzar participants i sorteig materials
10:30 h: Cloenda

SORTIDA I ARRIBADA
Centre Jujol dels Pallaresos (Carrer Nou, 31)

DISTÀNCIA
Distància de la Milla: 1.609 m
Temps per realitzar la prova: 30 minuts

ITINERARI
Sortida i arribada al Centre Jujol dels Pallaresos a les 9:30h. S’inicia el recorregut al carrer Alt, seguint pels carrers Nou i Major, girar pel carrer Barcelona, seguint pujant pel carrers Raval, Girona i Alt, fent tres voltes a aquest circuit per completar els 1609 metres de la distància de la Milla.

 

REGLAMENT
1. La cursa és una recreació de l’època, de caràcter popular i no competitiva.
2. Per participar a la milla cal anar caractaritzat d’època o bé portar elements característics del modernisme.
3. Els responsables dels participants menors d’edat hauran de signar l’autorització de menors (9:00 h de dissabte 9 de novembre al Centre Jujol dels Pallaresos)
4. Els participants accepten l’ús de les imatges que es prendran amb finalitats de promoció de l’esport i dels Jornades Modernistes dels Pallaresos.

 

INSCRIPCIÓ
Inscripció GRATUÏTA anticipada fins el 7 de novembre, inclou assegurança RC i
esmorzar. Inscripcions en línia: INSCRIPCIÓ INDIVIDUAL.

 

IDEES VESTUARI
Per participar a la milla s’haurà de portar preferentment vestuari d’època, o, com a mínim, alguna peça concreta que inequívocament remeti a l’època (barret, camisa, armilla, davantal, etc.). N’hi ha prou amb triar una camisa blanca que tingui les mànegues ajustades i el coll alt i posar-se una faldilla llarga (elles) o bé un vestit jaqueta amb un llacet o una corbata (ells). Aquesta és la base de la indumentària de l’època modernista.
Museu del Teixit de Terrassa: https://cdmt.cat/vestits-classes-populars-epoca-modernista/

 

A continuació veurem, peça per peça, com era la indumentària dels homes:

• Camisa: era de cotó, de color llis o de ratlles i amb coll de tira, perquè era més còmode per treballar. Les mànigues sovint s’arromangaven per evitar que s’embrutessin. Per a protegir aquesta part de la camisa, en alguns oficis s’utilitzava una màniga postissa anomenada maneguí que es posava a sobre de la màniga de la camisa i que era de teixit fosc.
• Armilla: peça molt similar a l’actual, que en les classes populars es confeccionava en drap de llana, vellut o sarja de cotó, excepte la part de l’esquena que estava feta amb un teixit més senzill, com tafetà de cotó. L’armilla era molt habitual com a part de l’uniforme de cambrer.
• Pantalons: els més habituals estaven confeccionats amb teixit de vellut o pana de cotó perquè eren molt resistents al desgast. Els colors generalment eren foscos.
• Faixa: servia principalment per a subjectar i cenyir la cintura i protegir la zona lumbar. Estava molt indicada en feines que requerien força o aixecar pesos elevats. Amb aquesta mateixa funció encara forma part, avui en dia, de la indumentària dels castellers.
• Brusa: sorgeix a finals del segle XIX, sobretot entre els obrers de les fàbriques. Era una peça llarga, similar al que avui en dia coneixem com a bata i estava confeccionada amb teixit de cotó, generalment de color fosc, amb obertura davant. Era molt ampla i tenia grans butxaques. Protegia la camisa i la seva versatilitat va fer que de seguida fos l’uniforme dels traginers o d’alguns venedors del mercat.
• Jaqueta: era la peça externa més habitual. De tipus americana, tenia solapes, es cordava amb botonadura simple o doble i disposava de butxaques. Generalment es confeccionava amb drap de llana de color fosc i es folrava amb teixit de cotó o de lli.
• Espardenyes: constitueixen el calçat més habitual entre obrers, pagesos, venedors, etc. Era molt pràctic perquè servia tant a l’hivern, acompanyat de mitjons, com a l’estiu. Amb sola generalment d’espart i part de l’empenya de tafetà de cotó, l’utilitzaven persones que havien d’estar dretes o caminar durant llargues jornades. Tot i això alguns treballadors com cambrers o venedors portaven sabates de pell,
  com a part del seu uniforme.
• Mocador: de cotó, sovint estampat, es portava nuat al coll i tenia diverses funcions, la principal era eixugar la suor però també, quan feia calor, es mullava i servia per a refrescar-se.
• Gorra: durant aquesta època la barretina ja havia estat reemplaçada per aquesta peça. Es confeccionava en teixit de llana o de cotó i tenia visera, de manera que protegia millor que la barretina la incidència del sol sobre els ulls.

Aquestes serien les peces bàsiques d’indumentària masculina a les que es poden afegir altres complements com el davantal, o també el corbatí que era una tira de teixit que es portava sota el coll de la camisa i es nuava al davant formant un llaç.

Les peces que formaven el vestuari femení eren les següents:

• Cotilla: peça interior que es començava a portar des de nenes i que tenia la funció principal d’afinar la cintura, per aquest motiu estava fortament embarnillada. La feina al camp feia que les dones pageses, tot i que la portaven, no tingués tantes barnilles i, fins i tot, la portessin descordada en alguns moments per facilitar la seva feina.
• Brusa: confeccionada en tafetà de cotó tenia coll alt o de tipus camiser i es cordava amb botons. Generalment tenia volum a la part de sota del pit, per seguir la moda anomenada de “pit de colom”.
• Cos o gipó: ajustat a la cintura, es confeccionava amb drap de llana, vellut o pana de cotó. Les mànigues seguien les modes de cada època i a finals del segle XIX tenien molt volum a la copa i se les anomenava de pernil, per la seva forma. A principis del segle XX, en canvi, eren més ajustades.
• Faldilla: llarga fins als peus, confeccionada en drap de llana o teixit de cotó, era ampla i es recollia en plecs o frunzit a la cintura. Les pageses sovint se l’arromangaven per a treballar al camp, de manera que mostraven els enagos, que eren una mica més curts. Els enagos els portaven totes les dones, no només les pageses i eren faldilles interiors, confeccionades en teixit de cotó o de lli, que servien per donar volum a la faldilla exterior.
• Espardenyes: les dones duien les mateixes espardenyes que els homes perquè eren molt econòmiques i pràctiques. Però en comptes de calçar-les amb mitjons les dones les portaven amb mitges, que generalment arribaven fins les cuixes. Les pageses també podien utilitzar esclops, per a protegir les espardenyes del fang i la humitat. Algunes treballadores del servei domèstic, sobretot en cases de famílies benestants, portaven sabates de pell com a part del seu uniforme.
• Davantal: tenia la mateixa funció pràctica que avui: protegir la faldilla de la brutícia. Era una peça quotidiana entre les venedores i treballadores del servei com cuineres o minyones. Fins i tot també per alguns homes, com els cambrers. Es confeccionava en teixit de cotó, fàcil de rentar i en aquesta època era una peça de vestir molt habitual entre les dones populars, que no només l’utilitzaven per a feinejar.
• Mocador de cap: generalment tenia forma triangular, però podia ser quadrat i llavors es doblegava en sentit diagonal. S’utilitzava per a cobrir-se el cap, un fet molt habitual a l’època i protegir els cabells i el rostre del sol. Moltes pageses, a més del mocador, es cobrien amb barrets de palla. Algunes minyones també portaven còfia, les més
  senzilles eren de tafetà de cotó, però n’hi havia de batista guarnida amb puntes, segons la categoria de la família on treballaven.
• Mocador d’espatlles: tenia forma triangular, les dues puntes es creuaven sobre el pit i quedaven fixades a la cintura de la faldilla